Al fil d’aquesta “assistència financera al sector bancari” que Espanya no vol denominar rescat, però que finalment avui ha demanat en Luis de Guindos a en Juncker, han sorgit els darrers dies diverses veus que recorden que la denominada UEM és, sí, una Unió Monetària, però no pas una Unió Econòmica i que, malauradament per evident experiència pròpia, la primera no pot pas funcionar sense la darrera.
La reflexió no és nova; és clar. Allò que sí em resulta una novetat és que els governants dels Estats membres comencin a dir-ho amb força convenciment o, com a mínim, reiteració. La primera sorpresa arribà a primers de juny, quan el propi Rajoy deia que calia “més Europa” i que així ho transmetria al proper Consell Europeu del 28 i 29 de juny. En escassos tres dies tindrem l’oportunitat de comprovar si ho compleix i reverteix així les estadístiques que li atribueixen cada cop menys marge entre l’afirmació i la contradicció. Veurem, a més, si en Rajoy està efectivament disposat a compartir sobirania fiscal i bancària i, per tant, a que li diguin –no només quan li deixin diners– si pot o, encara més, si ha d’apujar l’IVA o ha de deixar que un banc s’esfondri.
Haurà arribat el moment de que els 17 membres de l’Eurozona es decideixin a cedir sobirania en política fiscal i econòmica, tot atribuint la direcció sobre aquestes matèries a un futur Ministre Europeu de Finances? La figura l’evoca avui Der Spiegel en una entrevista a en Schäuble, Ministre alemany de Finances, de la qual voldria destacar una obvietat prou eloqüent (traducció lliure): “Mentre no hi hagi Unió Fiscal, no assumirem la responsabilitat conjunta dels deutes [d’altri].”
