Ulemes i problemes de la immigració

Josep Mª Artigas

 

El problema més greu de la Unió Europea és la seva actitud en front de la immigració, que suposa una situació difícil i compromesa. Ara fa un any, els Ministres de l’Interior havien arribat a una situació de “campi qui pugui”. Això volia dir que no hi havia cap política d’immigració de la Unió Europea.

Al març de 2016, els 28 Estats membres van signar un acord amb Turquia, l’objectiu del qual era evitar l’arribada incontrolada d’immigrants. Aquest acord va posar fi, en aparença, a l’espectacle vergonyós que aleshores donava la Unió davant de tot el món. Malgrat la profusió normativa, però, seguim sense veritable política migratòria comuna.

Parlem d’una zona, Europa, i especialment la Unió Europea, que sempre s’ha manifestat com a àrea on els drets humans són més garantits i que disposa d’una Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea!  Aquests 27 ó 28 països no són capaços d’establir uns criteris per a tots els membres d’aquesta Unió Europea, per ordenar i acceptar els immigrants?

Tinguem present que Europa, i especialment la Unió Europea, està envellint. Hi ha una taxa de natalitat molt baixa i, per tant, tot això ens porta a una situació difícil, social i econòmicament. A diferents Estats membres (no només a un que aviat deixarà de ser-ne) s’han alçat veus que, amb el pretext de la immigració, demanen que els acords de Schengen es converteixin en paper mullat. Això suposa un autèntic fracàs per al futur de la Unió Europea. On és la lliure circulació d’empreses, serveis i persones dins la Unió?

Però una explicació, no pas una justificació del problema, pot ser la poca capacitat d’integració dels col·lectius musulmans, en general. Fa anys van arribar molts grups dels països llatinoamericans, que han sigut ben acceptats en general. Però per molts musulmans que arriben a la Unió plantegen problemes com a col.lectiu religiós, que és una equivocació. Són els individus els que han de ser reconeguts i no el grup com a col.lectiu religiós.

bandera_saudita

Per tot això voldria subratllar la importància que té l’Aràbia Saudita en aquesta qüestió. Els musulmans arriben i treballen normalment; ara bé, quan arriba un ulema canvia la situació, com he notat en algun poble de la Costa Brava. Aquest ulemes, que actuen com a líders religiosos locals, procedeixen de l’Aràbia Saudita, que disposa d’instal·lacions o seminaris on els formen i després envien a les comunitats de cada país. Inicialment, els paga l’Aràbia Saudita, i ja podem comprendre quina formació hi reben: ortodoxa, reaccionària, aplicar la llei musulmana (xaria), tractament discriminatori de la dona, etc.etc.

El que no s’hauria d’acceptar és que aquests líders religiosos es converteixin en líders de tota la comunitat musulmana. És un error acceptar-los com a líders representants d’aquesta comunitat. També es veritat que costarà canviar aquesta situació, però s’hauria d’iniciar en algun moment aquesta tendència.

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) I

per Ferran Iniesta Vernet

Haig d’admetre la meva mandra per escriure d’un tema tan vulgar, però vista la desorientació general, potser convé dedicar-li unes ratlles. Durant les darreres setmanes hem hagut d’escoltar raonaments saberuts sobre com un partit corrupte, salvador de bancs i castigador de les classes populars, aconsegueix entre 11 milions de vots quan les coses van bé i més de 8 quan aparentment tot va malament, tinguin líders amb nervi o sense esma. Podríem dir que sembla que hi hagi un misteri del PP.

Una explicació habitual és que l’Espanya profunda és tota ella clientelista del PP, i en zones andaluses i extremenyes del PSOE. Podem admetre que a totes les poblacions, grans o petites, hi ha trames, conxorxes, adjudicacions d’obres o ajudes empresarials i que això beneficia una part de la gent local. També podem admetre que alguns vells hàbits patriarco-caciquils segueixen funcionant, com l’avi que distribueix a tots els seus fills adults la papereta socialista per anar a votar sense confusions. Però pensar que 8 milions de persones estan en nòmina d’un partit i 6 en les de l’altre em sembla poc creïble. Les clienteles juguen, però de forma restringida.

Una altra disquisició freqüent és asseverar que la campanya de la por –¡Que vienen los rojos!– ha tingut èxit, i per tant els partits d’esquerra han reculat, perquè milions de pobres treballadors han patit el pànic de quedar-se sense la feina precària actual o que els embarguin el pis que encara tenen. En el tema de la por hi ha la variant Brexit o sortida dels britànics de la UE, que sembla que hauria escampat tota mena de recances si el govern passés a mans socialistes o podemites. Hem d’acceptar que la por ens arriba per conductes poc racionals i, per tant, podria ser que l’amenaça de sortir d’aquesta pèssima Unió de financers i buròcrates fes pensar a alguns que marxar de la UE seria una tragèdia grega. Però imaginar que sense bombes  ni barricades, milions de votants benestants es posen una i altra vegada en mans del PP, perquè hi ha por – a l’esquerra, al Brexit, por … a respirar? – em sembla propi de titular de premsa més que no pas una causa fonamental.

I si no és tot clientelisme ni por, aleshores, què pot explicar que un partit sense dirigent carismàtic, sense programa definit sinó és el conservadorisme més ranci, i després d’haver salvat bancs i castigat el 80% de la gent durant anys de crisi, torna a ser votat reiteradament? Com és que el PSOE o Podemos, que almenys no han governat en aquests anys de restriccions, queden tan lluny del que sumen una dreta avorrida com el PP i una d’estil més juvenil com Ciutadans? I per què, ja en el camp de la dreta securitària, els votants prefereixen un líder envellit i sense cap genialitat a un noiet guaperes i ambiciós? Podríem suposar que hi ha uns 12 milions d’espanyols que pensen que la crisi no te res a veure amb la política neoliberal d’aquest govern, de la Sra. Merkel i l’anomenada Troika, i que tot això són fatalitats còsmiques… però potser la gent no és tan ximple.

Crec que la clau està en la pregunta que no sol formular-se: què representa el PP  per a molta gent d’aquest país (fonamentalment Espanya)? La representació ideològica que ens fem d’un poble, d’una comunitat -això que descafeïnadament se’n diu una ‘societat’- s’acosta més al perfil d’uns partits que no pas a d’altres. Molts, sobretot a Catalunya, pensen que no hi ha veritablement una nació espanyola, sinó un agregat de pobles amb una ètnia hegemònica, la castellana, però això és un immens error: des dels segles dels monarques d’Àustria i molt acceleradament des dels Borbons, la referència cultural ha estat la castellana, i més exactament la castellana imperial. El general Franco ho havia recollit bé amb el lema de les JONS “España, Una, Grande y Libre”

Aquesta idea, senzilla però eficaç, d’una nació imperial és el que els successius presidents del PP -Aznar, Rajoy- i el seu preceptor -Fraga- havien deixat clar en els seus discursos i en els seus actes adreçats a espanyolitzar catalans i altres perifèrics. Quan no tenien escons suficients, en la intimitat parlaven català, però quan han disposat de majories absolutes han arrasat contra institucions autònomes, contra sistemes escolars diversos i contra llengües dites locals o cooficials. I encara que molts líders socialistes han estat marcadament centralistes i sovint catalanòfobs, no han fet servir l’aparell d’estat amb tanta perseverança destructiva com ho ha fet el PP. Justament, aquest nacionalisme socialista, massa inconstant en la repressió cultural i financera dels pobles subordinats, ha estat percebut per molts espanyols  com poc fiable, poc garant dels drets històrics de l’imperi i, per tant, poc espanyol.

(continuarà)