Taylor, a la garjola!

En poc més d’un mes ens arriba una segona fita històrica per a la justícia penal internacional: l’expresident de Libèria, en Charles Taylor, va ser condemnat dijous per col·laboracionisme amb els rebels del RUF de Serra Lleona. Com en el cas d’en Lubanga (vg. entrada del proppassat dia 23 de març en aquest blog), encara no coneixem l’abast concret de la condemna, però a la Cort Especial per a Serra Lleona (CESL) –que ha jutjat a en Taylor a La Haia per motius de seguretat (i.e. per evitar-ne la fuga) però que té la seva seu a la pròpia Serra Lleona– li ha semblat que l’acusació ha provat, més enllà de dubte raonable, que en Taylor és culpable dels onze càrrecs que l’hi imputaven (assassinat, violació, reclutament de nens soldat i un llarg etcètera de barbaritats).

Tot i que la Cort indica que l’acusació no ha demostrat que en Taylor dirigís els moviments dels rebels, sí que el considera culpable de subministrar-los-hi armament i facilitats logístiques a canvi de diamants de sang. I això al mateix temps que, de cara al públic, feia el teatre d’impulsar el procés de pau. L’assistència i col·laboració amb els rebels és indubtable i també, doncs, la responsabilitat pels crims comesos.

Per primera vegada, després de Nuremberg (1945-1949), es jutja i condemna un ex Cap d’Estat per crims de guerra i crims contra la humanitat. Es va intentar amb en Milošević, però va morir abans que no es pogués dictar sentència. Aquest cop s’arribarà fins al final. La pena la coneixerem el proper 30 de maig i sembla que el condemnat la complirà en una presó britànica. La principal crítica, però, és que el mandat de la CESL s’acaba, i molts dels responsables romanen sense jutjar. Falten diners, mitjans i, potser, voluntat de continuar. Haurem d’acceptar, sembla, que en algun punt hem de posar el límit al caràcter internacional de les depuracions de reponsabilitats penals en conflictes interns.

La primera condemna de la CPI

El proppassat 14 de març la Cort Penal Internacional (CPI) va emetre el seu primer veredicte condemnatori. Es considerà provat, més enllà de tot dubte raonable, que en Thomas Lubanga Dyilo fou responsable del reclutament d’infants menors de 15 anys per a la seva participació a les hostilitats de la República Democràtica del Congo durant els anys 2002 i 2003. Encara no sabem però quina pena s’imposarà a l’acusat, qüestió que haurà de determinar-se en audiència separada.

Fruit de la sentència, han sonat diverses veus que reprenen les crítiques a aquesta jurisdicció penal internacional per la seva lentitud a l’hora d’enjudiciar (és el primer veredicte d’ençà de la constitució de la CPI al 2002), perquè certs Estats importants (entre ells, Estats Units, Rússia o Xina) continuen sense ésser parts de l’Estatut de Roma (el tractat internacional pel qual es creà la CPI) i perquè l’atenció de la Cort s’està centrant únicament en el continent africà.

Sense negar la veracitat de les crítiques, què només puc compartir, sí que vull sumar-me a les lectures positives de la sentència de la Cort. En un moment en què la jurisdicció universal dels pocs països que realment se la creien (entre ells Espanya) està en retrocés per tal d’apaivagar el de vegades excessiu afany de lluïment d’alguns jutges estrella, jo crec que només ens podem alegrar de que al menys una jurisdicció penal amb vocació de globalitat doni les seves primeres passes. Potser encara és una justícia per a pobres, però els crims d’aquests pobres no han estat pas menys atroços que els d’altres, així que, quedant molt per fer, no deixa de ser una fita històrica per a la justícia penal internacional.