Les declaracions de dimarts del Sr. Bailly

El darrer dimarts van tenir lloc molts esdeveniments dignes d’atenció; particularment, és clar, el fet que un elevadíssim (no entraré en la batalla de xifres) nombre de catalans sortissin al carrer a manifestar-se, demanar la independència i sol·licitar el reconeixement d’un nou Estat d’Europa. L’anàlisi, què pot ésser feta des de múltiples perspectives, m’interessa particularment des de l’òptica del Dret Internacional i, per tant, de les conseqüències de l’eventual independència en el món de les relacions internacionals.

Sovint se sent dir que la independència de Catalunya no tindria gaire conseqüències pel que fa a la condició de membre de la Unió Europea, perquè essent-ne ara membre, el nou Estat continuaria essent-ho ineluctablement. Aquesta posició la va rebatre el mateix dimarts el portaveu de la Comissió Europea, que aclarí que en cas de secessió -qüestió purament interna- el procediment d’adhesió del nou Estat que en sorgís hauria de seguir-se en exactament els mateixos termes que amb qualsevol altre Estat candidat. Tot admetent que és una qüestió oberta per a la resolució de la qual manquen prou experiències, no puc estar més d’acord amb les paraules d’en Bailly.

Crec, efectivament, que en cas que es donés el supòsit, seria difícil argumentar que Catalunya fos la successora de l’antic Estat en els mateixos termes que la resta d’Espanya. Es tractaria, pura i simplement, de la secessió -pacífica, si mai esdevé, esperem- d’una part del territori d’un Estat, sorgint l’objecte de la secessió com un nou Estat en l’escena internacional. Aquest nou Estat irremediablement hauria de gaudir del reconeixement d’altres subjectes de Dret Internacional per a operar -no per existir- i això inclou l’admissió a les organitzacions internacionals de què volgués formar-ne part. Al meu parer, la Unió Europea no seria pas una excepció en aquest sentit i, per tant, la condició de membre hauria d’adquirir-se de nou, tot respectant el procediment i les condicions de l’article 49 del TUE. En aquest cas, l’obstacle principal rauria, és probable, en la necessària unanimitat dels Estats membres per tal d’admetre un nou soci. No costa d’imaginar, efectivament, una Espanya successora, que, assolida la independència en absència de diàleg, s’oposés obstinadament a l’accès d’un suposat nou Estat que considerés part del seu territori.

Canviant de bàndol, no obstant, he de dir que l’argument de la ciutadania europea i la dificultat d’enretirar-la a persones que n’hagueren gaudit em sembla l’argument més convincent en contra de tot l’anterior. En qualsevol cas, com he dit, la qüestió és plenament oberta al debat, així que gustosament cedeixo la paraula a la següent opinió…

S’acosta la fi de la transició política a Somàlia?

Llegia aquests dies algun article esperançador sobre el futur de la República Federal de Somàlia, amb la recent estrenada constitució –encara cal que l’aprovi el nou parlament-, què m’ha encuriosit sobre l’actual configuració geopolítica del territori. Allò que he trobat ha moderat el meu entusiasme pel procès constituent que s’està vivint aquests mesos a Mogadiscio.

No em sembla que la situació hagi canviat gaire, d’ençà que al 1991 començà una interminable guerra civil en enderrocar en Siad Barre, el dictador comunista que, com arreu, mantenia la unitat fictícia d’aquella punta d’Àfrica, que encara pateix, si se’m permet el barbarisme, les “chapusses” de la Conferència de Berlin (1885) i subsegüents.

Mapa Somàlia The Economist

El territori de Somaliland, independent de facto però sense reconeixement internacional, entra dins dels límits “inviolables” de la nova constitució. Curiós. Sóc sobirà sobre allò que no controlo. Ara, clar, com que l’existència en el món depèn de que els demés vulguin fer tractes amb tu…

Puntland, regió semi autònoma, segueix lluitant, amb l’ajuda de la grandiloqüent EU NAVFOR (operació ATALANTA) contra els seus pirates. Veurem què passa amb aquest experiment –de moment exitós, crec– de la Política Europea de Defensa, renascuda, com qui diu, amb Lisboa.

Per la resta, segueixo perduda. De Puntland cap al sud hi ha una barreja d’ètnies, religions, cultures que no acaben de saber conviure, però que diu la constitució que conviuran sota el mateix govern, amb igualtat de drets i sense cap tipus de discriminació. Desitjem-ho.

Gibraltar: El text de la controvèrsia

Fa un parell de mesos que les autoritats gibraltarenyes i els vaixells de pesca espanyols tornen a estar a la grenya per qüestions de sobirania. Que Espanya cedí la sobirania de “la Roca” a la Gran Bretanya amb motiu de la Pau d’Utrecht (1713) està, jurídicament, fora de dubte. El problema ara és, segons es vol fer creure, qui té la sobirania sobre les aigües territorials que voregen “el Peñón”. Vegem què deia el text de 1713 (article 10è), encara vigent:

El rey católico por sí y por sus herederos y sucesores cede por este tratado á la corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillo de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensa y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin escepcion ni impedimento alguno. Pero para evitar cualesquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el rey católico y supone que así ha de entender, que la dicha propiedad se ceda á la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicacion alguna abierta con el pais circunvecino por parte de tierra. Y como la comunicacion por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnicion de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se vean reducidos á grande angustia, siendo la mente del rey católico solo impedir, como queda dicho mas arriba, la introduccion fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar á dinero de contado en tierra de España circunvecina la provision y demas cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves sutras en el Puerto. Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar ya para permuta de víveres ó ya para otro fin se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravencion del presente tratado serán castigados severamente los culpados (…).”

El text, certament, és una mina per als juristes, perquè permet múltiples interpretacions en funció dels interessos de les parts. El fet que no es parli expressament de la cessió de la sobirania sobre les aigües vol dir que aquesta es va excloure intencionadament de l’objecte de la cessió? O vol dir simplement que no es parlava de sobirania sobre el mar territorial fa tres segles? Gibraltar diu que el millor es que es pronunciï un tribunal internacional, així que, tot i que considerem que la probabilitat de que s’arribi als tribunals és remota, deixarem que així sigui.

El que em sobta, però, és que Gibraltar dóna un segon argument per fonamentar la seva posició: la contravenció per part dels pesquers espanyols d’una norma mediambiental gibraltarenya de 1991 sobre el tamany de les xarxes de pesca. I em sobta perquè és la Unió Europea qui té la competència exclusiva sobre la conservació dels recursos biològics marins i, per tant, no és pas la normativa gibraltarenya la que han de complir els pesquers, espanyols o britànics, pel que fa al tamany admissible de les xarxes de pesca. Allò que cal comprovar és si les xarxes respecten o no la normativa comunitària, ni més ni menys.

Sorprenentment, però, no se’n parla gaire d’aquesta obvietat. Sembla, doncs, un cop més, que una part o l’altra (aquest cop, l’altra) es volen fer sentir. Ja veurem si dimarts, en García Margallo i en Hague, posen una mica de seny en tota aquesta història.

Taylor, a la garjola!

En poc més d’un mes ens arriba una segona fita històrica per a la justícia penal internacional: l’expresident de Libèria, en Charles Taylor, va ser condemnat dijous per col·laboracionisme amb els rebels del RUF de Serra Lleona. Com en el cas d’en Lubanga (vg. entrada del proppassat dia 23 de març en aquest blog), encara no coneixem l’abast concret de la condemna, però a la Cort Especial per a Serra Lleona (CESL) –que ha jutjat a en Taylor a La Haia per motius de seguretat (i.e. per evitar-ne la fuga) però que té la seva seu a la pròpia Serra Lleona– li ha semblat que l’acusació ha provat, més enllà de dubte raonable, que en Taylor és culpable dels onze càrrecs que l’hi imputaven (assassinat, violació, reclutament de nens soldat i un llarg etcètera de barbaritats).

Tot i que la Cort indica que l’acusació no ha demostrat que en Taylor dirigís els moviments dels rebels, sí que el considera culpable de subministrar-los-hi armament i facilitats logístiques a canvi de diamants de sang. I això al mateix temps que, de cara al públic, feia el teatre d’impulsar el procés de pau. L’assistència i col·laboració amb els rebels és indubtable i també, doncs, la responsabilitat pels crims comesos.

Per primera vegada, després de Nuremberg (1945-1949), es jutja i condemna un ex Cap d’Estat per crims de guerra i crims contra la humanitat. Es va intentar amb en Milošević, però va morir abans que no es pogués dictar sentència. Aquest cop s’arribarà fins al final. La pena la coneixerem el proper 30 de maig i sembla que el condemnat la complirà en una presó britànica. La principal crítica, però, és que el mandat de la CESL s’acaba, i molts dels responsables romanen sense jutjar. Falten diners, mitjans i, potser, voluntat de continuar. Haurem d’acceptar, sembla, que en algun punt hem de posar el límit al caràcter internacional de les depuracions de reponsabilitats penals en conflictes interns.

La primera condemna de la CPI

El proppassat 14 de març la Cort Penal Internacional (CPI) va emetre el seu primer veredicte condemnatori. Es considerà provat, més enllà de tot dubte raonable, que en Thomas Lubanga Dyilo fou responsable del reclutament d’infants menors de 15 anys per a la seva participació a les hostilitats de la República Democràtica del Congo durant els anys 2002 i 2003. Encara no sabem però quina pena s’imposarà a l’acusat, qüestió que haurà de determinar-se en audiència separada.

Fruit de la sentència, han sonat diverses veus que reprenen les crítiques a aquesta jurisdicció penal internacional per la seva lentitud a l’hora d’enjudiciar (és el primer veredicte d’ençà de la constitució de la CPI al 2002), perquè certs Estats importants (entre ells, Estats Units, Rússia o Xina) continuen sense ésser parts de l’Estatut de Roma (el tractat internacional pel qual es creà la CPI) i perquè l’atenció de la Cort s’està centrant únicament en el continent africà.

Sense negar la veracitat de les crítiques, què només puc compartir, sí que vull sumar-me a les lectures positives de la sentència de la Cort. En un moment en què la jurisdicció universal dels pocs països que realment se la creien (entre ells Espanya) està en retrocés per tal d’apaivagar el de vegades excessiu afany de lluïment d’alguns jutges estrella, jo crec que només ens podem alegrar de que al menys una jurisdicció penal amb vocació de globalitat doni les seves primeres passes. Potser encara és una justícia per a pobres, però els crims d’aquests pobres no han estat pas menys atroços que els d’altres, així que, quedant molt per fer, no deixa de ser una fita històrica per a la justícia penal internacional.