Bones Festes!

Ja arriba Nadal, però segueix una ratxa difícil a nivell dels actes organitzats per la nostra Secció: La darrera víctima és l’acte de demà dilluns, el gran debat entre les dues noves faccions liberals del país, la que ha aplegat l’incombustible Antoni Fdez. Teixidó, president de la Fundació del RCD Espanyol entre d’altres mèrits, anomenada Lliures (@movimentlliures); i la dels liberals “indepes”, anomenada Col·lectiu de Catalans Lliures (@Cat_Lliures).

senyals_liberals

Aquest molt esperat debat, que moderarà el soci de la Secció i president del Grup d’Estudis Polítics, Pau Miserachs (@PauMiserachs), ha estat “víctima” d’una conferència de premsa del tout liberal convocada el mateix dia. Així doncs, hem ajornat el debat fins a dilluns dia 9 de gener, i estem segurs que seguirà tenint-hi el mateix interès que havia suscitat ara.

Només la tertúlia de dimarts, dia 13, ens separa, doncs, de la fi de l’últim any complet d’aquesta ponència. A la tardor de 2017 hi haurà eleccions, i mirarem d’aprofitar els propers mesos per fer balanç i crear un màxim de transparència sobre què és avui la nostra Secció, informació que podria ser útil per a la reflexió sobre què hauria de ser.

Així doncs, us desitgem bones Festes i us esperem dilluns dia 9 de gener a les 19h, a la Sala d’Actes.

Ben cordialment

Maria Ricart
Stefan Rating

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) I

per Ferran Iniesta Vernet

Haig d’admetre la meva mandra per escriure d’un tema tan vulgar, però vista la desorientació general, potser convé dedicar-li unes ratlles. Durant les darreres setmanes hem hagut d’escoltar raonaments saberuts sobre com un partit corrupte, salvador de bancs i castigador de les classes populars, aconsegueix entre 11 milions de vots quan les coses van bé i més de 8 quan aparentment tot va malament, tinguin líders amb nervi o sense esma. Podríem dir que sembla que hi hagi un misteri del PP.

Una explicació habitual és que l’Espanya profunda és tota ella clientelista del PP, i en zones andaluses i extremenyes del PSOE. Podem admetre que a totes les poblacions, grans o petites, hi ha trames, conxorxes, adjudicacions d’obres o ajudes empresarials i que això beneficia una part de la gent local. També podem admetre que alguns vells hàbits patriarco-caciquils segueixen funcionant, com l’avi que distribueix a tots els seus fills adults la papereta socialista per anar a votar sense confusions. Però pensar que 8 milions de persones estan en nòmina d’un partit i 6 en les de l’altre em sembla poc creïble. Les clienteles juguen, però de forma restringida.

Una altra disquisició freqüent és asseverar que la campanya de la por –¡Que vienen los rojos!– ha tingut èxit, i per tant els partits d’esquerra han reculat, perquè milions de pobres treballadors han patit el pànic de quedar-se sense la feina precària actual o que els embarguin el pis que encara tenen. En el tema de la por hi ha la variant Brexit o sortida dels britànics de la UE, que sembla que hauria escampat tota mena de recances si el govern passés a mans socialistes o podemites. Hem d’acceptar que la por ens arriba per conductes poc racionals i, per tant, podria ser que l’amenaça de sortir d’aquesta pèssima Unió de financers i buròcrates fes pensar a alguns que marxar de la UE seria una tragèdia grega. Però imaginar que sense bombes  ni barricades, milions de votants benestants es posen una i altra vegada en mans del PP, perquè hi ha por – a l’esquerra, al Brexit, por … a respirar? – em sembla propi de titular de premsa més que no pas una causa fonamental.

I si no és tot clientelisme ni por, aleshores, què pot explicar que un partit sense dirigent carismàtic, sense programa definit sinó és el conservadorisme més ranci, i després d’haver salvat bancs i castigat el 80% de la gent durant anys de crisi, torna a ser votat reiteradament? Com és que el PSOE o Podemos, que almenys no han governat en aquests anys de restriccions, queden tan lluny del que sumen una dreta avorrida com el PP i una d’estil més juvenil com Ciutadans? I per què, ja en el camp de la dreta securitària, els votants prefereixen un líder envellit i sense cap genialitat a un noiet guaperes i ambiciós? Podríem suposar que hi ha uns 12 milions d’espanyols que pensen que la crisi no te res a veure amb la política neoliberal d’aquest govern, de la Sra. Merkel i l’anomenada Troika, i que tot això són fatalitats còsmiques… però potser la gent no és tan ximple.

Crec que la clau està en la pregunta que no sol formular-se: què representa el PP  per a molta gent d’aquest país (fonamentalment Espanya)? La representació ideològica que ens fem d’un poble, d’una comunitat -això que descafeïnadament se’n diu una ‘societat’- s’acosta més al perfil d’uns partits que no pas a d’altres. Molts, sobretot a Catalunya, pensen que no hi ha veritablement una nació espanyola, sinó un agregat de pobles amb una ètnia hegemònica, la castellana, però això és un immens error: des dels segles dels monarques d’Àustria i molt acceleradament des dels Borbons, la referència cultural ha estat la castellana, i més exactament la castellana imperial. El general Franco ho havia recollit bé amb el lema de les JONS “España, Una, Grande y Libre”

Aquesta idea, senzilla però eficaç, d’una nació imperial és el que els successius presidents del PP -Aznar, Rajoy- i el seu preceptor -Fraga- havien deixat clar en els seus discursos i en els seus actes adreçats a espanyolitzar catalans i altres perifèrics. Quan no tenien escons suficients, en la intimitat parlaven català, però quan han disposat de majories absolutes han arrasat contra institucions autònomes, contra sistemes escolars diversos i contra llengües dites locals o cooficials. I encara que molts líders socialistes han estat marcadament centralistes i sovint catalanòfobs, no han fet servir l’aparell d’estat amb tanta perseverança destructiva com ho ha fet el PP. Justament, aquest nacionalisme socialista, massa inconstant en la repressió cultural i financera dels pobles subordinats, ha estat percebut per molts espanyols  com poc fiable, poc garant dels drets històrics de l’imperi i, per tant, poc espanyol.

(continuarà)

ΣΥΡΙΖΑ

Al fil del comentari de l’amic Eladi Crehuet a l’anterior entrada d’aquest blog, parlem de Syriza, la coalició d’esquerres que, segons els sondejos, guanyaria les noves eleccions hel·lenes del proper dia 17 de juny.

El líder de Syriza ha titllat d’”idiotes” els que pensen que és possible lliurar-nos del problema grec i s’ha manifestat amb l’auto nomenat tribú d’esquerres, Jean-Luc Mélenchon, davant de l’Assemblea Nacional francesa tot demanant la condonació del deute.

Deixant de banda la basarda que fa que les crisis en democràcies suposadament arrelades segueixin fomentant, sobre tot, la demagògia, potser caldria analitzar amb més de detall les conseqüències d’una sortida grega de la zona de l’euro.

D’una banda, sembla clar que els grans socis europeus de Grècia van fer els ulls grossos a les manipulacions estadístiques d’aquesta, potser per idealisme, però no pas per altruisme: els interessava un mercat sense risc de canvi monetari. Molts bancs van aprofitar-ho per comprar deute grec coneixent-ne els riscs, sabent que no l’incorrerien pas ells, com s’ha demostrat. Doncs bé, quants bancs farien fallida si el segon pla de salvament fes figa? Quin seria el risc sistèmic d’aquest enfonsament? Que se’n sortiria, la Zona Euro o s’hi faria de nit?

D’altra banda, hi ha arguments per a que un futur Primer Ministre grec digui “prou” als seus socis. Amb diners de la Unió Europea (UE), Grècia ha pogut modernitzar totes les seves infraestructures. Debatrem d’aquests fons al proper Dijous Europeu, el 31 de maig. Per tant, una moneda pròpia devaluada milloraria la competitivitat grega, oi? De debò? Qui hi invertiria? La sortida de l’euro no faria desaparèixer el forat en els comptes… quants mesos trigaria Grècia en fer fallida (es parla de menys de sis)? Qui pagaria aquest col·lapse estatal amb la pèrdua dels seus estalvis?

Potser el grandiloqüent Tsipras hauria d’estar-se de dèries populistes i cercar propostes modestes, pensades per a la gent que li donarà el vot el dia 17.