Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …i III

per Ferran Iniesta Vernet

Però per què el PSOE, el socialisme espanyol més que centenari, no ocupa aquest espai ideològic, per què no rep aquest tipus de fidelitat? Perquè la ideologia del seu naixement li ho impedeix: l’internacionalisme, que fa uns anys encara exhibien cantant La Internacional amb el puny aixecat. I també perquè del seu programa no poden treure mesures com acollir la immigració o evitar les guerres més manifestament injustes, com les del Golf o Iraq. En canvi, els dirigents del PP -que poden ser nuls i sovint nocius en l’acció social- són percebuts com propis per milions d’electors quan pateixen amb ‘la Roja’ (selecció de futbol) o quan els ministres diuen voler espanyolitzar els nens catalans, inauguren autopistes i trens de gran velocitat que van a morir ‘a la Mar Océana’, escanyen els pobles perifèrics tributàriament o riuen satisfets amb jutges afins per haver arruïnat la sanitat catalana. Això, aquesta fiabilitat nacional, no la pot oferir el PSOE.

És clar que alguns líders socialistes del sud guanyen eleccions fent gala d’una descarnada catalanofòbia, però no és menys cert que en hores baixes la majoria d’espanyols prefereixen el partit que millor encarna la nació, aquesta idea multisecular de poble conqueridor, imperial i dominador. Per això els locutors que segueixen la selecció de futbol, la de bàsquet o a tennistes i pilots els donen sempre com guanyadors abans de començar i no els importa fer el ridícul reiteradament, perquè vanagloriar-se és el que la majoria d’espanyols vol escoltar, una i altra vegada, sense avergonyir-se. No, el socialisme -sospito que això inclourà aviat Podemos- no ofereix aquesta garantia, aquesta comunió ideològica que exhibeix el PP.

Vull, però, acabar destacant què la clau del vot de la dreta espanyola -i de la francesa, americana i dretes occidentals- no és la seva eficiència, ni la seva capacitat redistributiva, sinó que aquest partit simbolitza millor que d’altres la nació-estat, almenys aquesta idea imperial d’Espanya. Caldria abordar per què l’internacionalisme de l’esquerra resulta menys nacional per als electors, i què hi ha d’aprofitable en això, com he dit en el text sobre aquest moviment iniciat el segle XIX. Però no és ara el moment de fer-ho. Em limitaré a remarcar que la nació catalana, laboriosa i resistent, no té tics imperials però si d’altres defectes: caldria així analitzar què vota la gent i per què ho fa, sense negligir per què creu que ho està fent, a CDC, ERC, CUP o En Comú Podem, sense negligir les marques directament espanyoles, PSC, PP,Ciutadans. Les nacions tenen història, però també personalitat.

Revetlla de Sant Pere, Barcelona, 2016

…birondon, birondon, birondena

Després d’anar a saludar i escriure a patums estrangeres durant tant de temps, el Sr. Mas sembla haver-se adonat que la batalla clau és la de l’opinió pública… i que l’eco mediàtic a Europa és funció del soroll a Espanya. De més verdes en maduren…

Ara, el Sr. Mambrú, perdó: Mas s’ha decidit a anar a fer pedagogia per les Espanyes. Suposant que la batalla no sigui ja perduda i encara que ho faci amb gràcia, per exemple enduent-se una capsa de sabó com John Major als seus mítings de campanya, la pregunta és què hi espera aconseguir. Fa trenta anys que Neil Postman ens va donar exemples a bastament de l’obsolescència del discurs públic clàssic, presencial. Si el problema per fer-se a escoltar a l’Estat, però, ens diuen que és la dominància de la Brunete mediàtica, per què hauria de recollir aquesta un hipotètic discurs pedagògic del Sr. Homs i ans del Sr. Mas?

Com entre els defectes d’aquest Govern no hi comptem la niciesa, la conclusió és fàcil: l’objectiu d’aquesta moguda és, un cop més, l’espai mediàtic català, amb el doble objectiu que ens podem sentir com els bons de la pel·lícula i que no ens fixem en la tasca de govern del Sr. Mas. Senyor[e]s, ja hi ha prou de prendre’ns el pèl.