Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …II

per Ferran Iniesta Vernet

L’esquerra -successora de ‘los rojos’- duu l’estigma històric de l’internacionalisme, però sobretot la pega de confiar massa en la redistribució social i no tant en l’hegemonia guanyada”por derecho de conquista”, com va dir fa uns anys l’inefable Torrente Ballester. Jo era dels qui pensava que el nacional-catolicisme franquista era la causa de la fúria anticatalana, però quan he anat redescobrint els darrers cinc-cents anys d’història espanyola, he entès que, molt abans de Felip V, l’Estat espanyol operava imperialment, dins i fora de la península ibèrica, i això ha conformat la mentalitat d’una nació, la castellana, ampliada en espanyola. És el PP de Fraga Iribarne -exministre del general Franco- qui encarna aquesta idea de comunitat nacional, i per això és tan difícil batre’l.

Arribo al final de la meva aproximació al misteri d’un PP que, inactiu i gris, segueix emportant-se milions de votants, encara que sigui en plena crisi i sense massa possibilitat de retribucions clientelars. Aquest partit te arrels en Nebrija, que volia castellanitzar espanyols i indis, aquest partit té precedents en l’odi que el Conde-Duque de Olivares manifestava contra els  catalans, aquest partit entronca  amb el borbònic Decreto de Nueva Planta i les mesures culturicides “sin que se note el cuidado” aquest partit hereta la mentalitat dels ‘benèfics’ bombardejos vuitcentistes sobre Barcelona, aquest partit és fundacionalment neofranquista i el seu Tribunal Constitucional i els seus ministres -Wert, Montoro, Fernández Díaz- s’encarreguen de posar ordre en  els pobles mal sotmesos a la nació-imperi. Algú creu hi ha un partit que representi millor que el PP aquesta idea hegemonista de nació espanyola?

Com deia en Panikkar, els individus humans i els pobles on neixen tenen personalitat. Uns la tenen pel fet de ser de la nostra espècie, i els pobles o nacions la tenen perquè adopten pautes i consoliden valors al llarg del temps. La personalitat d’un poble o ètnia no és immodificable, com tampoc és irreversible la dels humans, però és cert que la personalitat comunitària demana molt de temps per canviar les seves coordenades principals. Una nació pot ser laboriosa, austera, brava, previsora, resistent, orgullosa, pessimista, festiva i tants adjectius com se’ns passarien pel cap en referència a personalitats individuals. I com tots els valors, aquests poden agafar-se pels cantons favorables o des d’angles més criticables, com ho podem veure en el lema esmentat, tret d’un article d’Onésimo Redondo l’any 1932 i assumit més tard per Falange i el règim del general Franco.

La idea d’unitat impregna famílies, cantons, ètnies  imperis i, encara que la seva realització és gairebé sempre incompleta i conflictiva, sol ser un ideal comunitari arreu de la humanitat i a qualsevol nivell. El concepte de grandesa  pot referir-se a la moral d’un grup però també a la seva potència, econòmica, bèl·lica o intel·lectual. Finalment, l’ideal de llibertat és present en persones i pobles, i es viu com la voluntat de no deixar-se doblegar per altres, individus o pobles. Si agaféssim el lema de la revolució francesa –Llibertat, igualtat, fraternitat– ens trobaríem també amb lectures semblants.  La pega és que tot concepte pot dur càrregues significatives diverses, especialment quan abordem l’àmbit de la política, i molt més el dels estats.

Un poble com el jueu, dispersat i maltractat durant mil·lennis, fa de la resistència una virtut, però aquest mateix valor se li pot girar en contra quan aplica als palestins la mateixa violència que històricament els va afectar. Com tota idea col·lectiva, hi ha un cantó dur i poc amable que sovint s’enquista en les pràctiques socials i costa molt d’eliminar o polir. Això és el que ha passat amb l’eslògan “Una, Grande y Libre”, que ja en el seu origen expressava una unitat forjada des de la violència conqueridora, una grandesa feta sobre l’explotació i humiliació d’altres pobles aquí o a Amèrica i una llibertat reservada als vencedors i plasmada en un estat hegemònic.  El maltracte intern als seus propis votants es compensa amb la idea de unitat, grandesa i llibertat d’un estat-nació reconegut a tot el món.

Malauradament, la meitat de l’electorat espanyol -no parlo de les nacions sotmeses a Espanya- té aquesta idea de nació. Ben abans del franquisme o del règim borbònic, la personalitat de la nació castellano-espanyola cavalcava enèrgicament en aquest sentit, i la guerra de 1936 o la dictadura posterior només van consolidar una orientació multisecular. Per tant, encara que el clientelisme a Galícia, Extremadura o Andalusia sigui fort, que la por a un retorn de la crisi econòmica o als efectes del Brexit hagin jugat un paper en el comportament electoral recent, allò que dóna sempre entre 8 i 12 milions de vots al PP és que bona part d’Espanya el veu com l’encarnació de la idea dominant de nació espanyola. I això, de moment, no ha estat substituït amb garanties per Ciutadans, vistos potser massa postmoderns.

(continuarà)

Activitats durant el mes d'octubre

Aquest és un resum de les tres activitats de la nostra Secció `programades aquest mes d’octubre.

Dimecres vinent, dia 10, a dos quarts de vuit del vespre, rebrem a la Sala d’Actes dues eminències del Dret, de la política i del Dret Polític: l’advocat basc Íñigo Iruin i el catedràtic sevillà Javier Pérez Royo. El títol de llur conferència és “Pluralisme polític: visió jurídica i ètica. El cas Otegi.” També hi sentirem parlar, però, de sentències que és interessant de comparar amb la que condemnà n’Otegi, com és ara la que prohibí les llistes de la coalició Bildu el 2011 i la que legalitzà Sortu enguany. Moderarà l’acte la nostra companya de Secció i conegut advocat de Drets Humans, Gemma Calvet i Barot.

Dijous dia 18 d’octubre, també a a dos quarts de vuit del vespre, us espera a la Sala Verdaguer la cinquena conferència del cicle “El nostre Dret,” dedicat al Codi civil de Catalunya. El Dr. Albert Lamarca i Marquès, professor de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ens hi parlarà del Dret català de Successions, matèria que, més tard o més d’hora, serà rellevant per a cadascun de nosaltres. Moderarà l’acte el nostre company de Secció i president de la Societat Catalana d’Advocats de Família (SCAF, co-organitzadora del cicle), Francesc Vega i Sala.

Finalment, el dia 25 d’octubre torna a ser “Dijous Europeu” i ens donarà l’oportunitat de debatre de la famosa Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europea arran de la crisi de Mali-Nord (“Azawad”). Com sabreu, el President francès fa temps que hi està preparant activitats bèl·liques i no s’ha recordat de la PESC ni tan sols de paraula. Per centrar el debat, el Dr. Ferran Iniesta i Vernet, professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona (UB), farà una exposició introductòria a dos quarts de vuit del vespre, a la Sala Verdaguer.