Activitats durant el mes d'octubre

Aquest és un resum de les tres activitats de la nostra Secció `programades aquest mes d’octubre.

Dimecres vinent, dia 10, a dos quarts de vuit del vespre, rebrem a la Sala d’Actes dues eminències del Dret, de la política i del Dret Polític: l’advocat basc Íñigo Iruin i el catedràtic sevillà Javier Pérez Royo. El títol de llur conferència és “Pluralisme polític: visió jurídica i ètica. El cas Otegi.” També hi sentirem parlar, però, de sentències que és interessant de comparar amb la que condemnà n’Otegi, com és ara la que prohibí les llistes de la coalició Bildu el 2011 i la que legalitzà Sortu enguany. Moderarà l’acte la nostra companya de Secció i conegut advocat de Drets Humans, Gemma Calvet i Barot.

Dijous dia 18 d’octubre, també a a dos quarts de vuit del vespre, us espera a la Sala Verdaguer la cinquena conferència del cicle “El nostre Dret,” dedicat al Codi civil de Catalunya. El Dr. Albert Lamarca i Marquès, professor de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ens hi parlarà del Dret català de Successions, matèria que, més tard o més d’hora, serà rellevant per a cadascun de nosaltres. Moderarà l’acte el nostre company de Secció i president de la Societat Catalana d’Advocats de Família (SCAF, co-organitzadora del cicle), Francesc Vega i Sala.

Finalment, el dia 25 d’octubre torna a ser “Dijous Europeu” i ens donarà l’oportunitat de debatre de la famosa Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europea arran de la crisi de Mali-Nord (“Azawad”). Com sabreu, el President francès fa temps que hi està preparant activitats bèl·liques i no s’ha recordat de la PESC ni tan sols de paraula. Per centrar el debat, el Dr. Ferran Iniesta i Vernet, professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona (UB), farà una exposició introductòria a dos quarts de vuit del vespre, a la Sala Verdaguer.

Petit homenatge a Pierre Mendès-France

per Pep Martí

Les eleccions presidencials franceses poden servir d’excusa per retre un petit homenatge a una de les figures més importants de l’esquerra europea, injustament oblidat. El proper octubre es compliran 30 anys de la mort de Pierre Mendès-France (1907-82). Les referències a François Mitterrand que s’han fet amb la victòria de François Hollande han deixat a la cuneta una figura que, en la meva opinió, pot ser considerada del mateix nivell. Possiblement, junt amb Jean Jaurès, siguin els tres noms que resumeixen un segle de l’esquerra francesa, amb totes les seves contradiccions.

Fotografia de Pierre Mendès-France

Mendès-France va ser moltes coses: jueu, advocat de professió, va ser dels pocs polítics de l’esquerra (pertanyia al Partit Radical-Socialista, que acabaria abandonant) amb un coneixement profund de la política econòmica. És home de grans intuïcions: un dels primers a proposar, sent subsecretari del Tresor els anys trenta, una política netament keynesiana. Dels primers a defensar un rearmament davant l’Alemanya nazi. Un dels pocs a rebutjar l’armistici defensat per Pétain.

És també dels primers a propugnar la fi de la guerra d’Indoxina, cosa que aconseguirà el 1954 sent primer ministre. Discrepa dels qui somien a mantenir l’imperi colonial. Connecta amb una part del moviment del 68. És, en moltes coses, superior a Mitterrand: més “jove” ideològicament, més savi en materia econòmica. Sens dubte, més íntegre. Va tenir menys sort políticament, va ser cap del Govern uns pocs mesos. És un exemple del que podríem anomenar un perdedor-guanyador, derrotat en molts moments però que deixa una petjada important. El dia de la presa de possessió de Mitterrand, quan es troben a l’Elisi, el nou president –que havia estat ministre seu– li diu: “Si estic aquí, és gràcies a vostè”. Però després no va tenir la grandesa de fer-lo ministre, cosa que hagués hagut de fer per escenificar un vincle entre dues etapes de l’esquerra. No li perdonava la seva amistat amb Michel Rocard, gran rival de Mitterrand, i altres discrepàncies que havien tingut.