Ulemes i problemes de la immigració

Josep Mª Artigas

 

El problema més greu de la Unió Europea és la seva actitud en front de la immigració, que suposa una situació difícil i compromesa. Ara fa un any, els Ministres de l’Interior havien arribat a una situació de “campi qui pugui”. Això volia dir que no hi havia cap política d’immigració de la Unió Europea.

Al març de 2016, els 28 Estats membres van signar un acord amb Turquia, l’objectiu del qual era evitar l’arribada incontrolada d’immigrants. Aquest acord va posar fi, en aparença, a l’espectacle vergonyós que aleshores donava la Unió davant de tot el món. Malgrat la profusió normativa, però, seguim sense veritable política migratòria comuna.

Parlem d’una zona, Europa, i especialment la Unió Europea, que sempre s’ha manifestat com a àrea on els drets humans són més garantits i que disposa d’una Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea!  Aquests 27 ó 28 països no són capaços d’establir uns criteris per a tots els membres d’aquesta Unió Europea, per ordenar i acceptar els immigrants?

Tinguem present que Europa, i especialment la Unió Europea, està envellint. Hi ha una taxa de natalitat molt baixa i, per tant, tot això ens porta a una situació difícil, social i econòmicament. A diferents Estats membres (no només a un que aviat deixarà de ser-ne) s’han alçat veus que, amb el pretext de la immigració, demanen que els acords de Schengen es converteixin en paper mullat. Això suposa un autèntic fracàs per al futur de la Unió Europea. On és la lliure circulació d’empreses, serveis i persones dins la Unió?

Però una explicació, no pas una justificació del problema, pot ser la poca capacitat d’integració dels col·lectius musulmans, en general. Fa anys van arribar molts grups dels països llatinoamericans, que han sigut ben acceptats en general. Però per molts musulmans que arriben a la Unió plantegen problemes com a col.lectiu religiós, que és una equivocació. Són els individus els que han de ser reconeguts i no el grup com a col.lectiu religiós.

bandera_saudita

Per tot això voldria subratllar la importància que té l’Aràbia Saudita en aquesta qüestió. Els musulmans arriben i treballen normalment; ara bé, quan arriba un ulema canvia la situació, com he notat en algun poble de la Costa Brava. Aquest ulemes, que actuen com a líders religiosos locals, procedeixen de l’Aràbia Saudita, que disposa d’instal·lacions o seminaris on els formen i després envien a les comunitats de cada país. Inicialment, els paga l’Aràbia Saudita, i ja podem comprendre quina formació hi reben: ortodoxa, reaccionària, aplicar la llei musulmana (xaria), tractament discriminatori de la dona, etc.etc.

El que no s’hauria d’acceptar és que aquests líders religiosos es converteixin en líders de tota la comunitat musulmana. És un error acceptar-los com a líders representants d’aquesta comunitat. També es veritat que costarà canviar aquesta situació, però s’hauria d’iniciar en algun moment aquesta tendència.

Le petit calomniateur et le grand Sarkozampanò

Ahir va celebrar-se l’únic debat electoral que haurà enfrontat el President francès, Nicolas Sarkozy, i el seu oposant a la segona volta de les eleccions presidencials franceses, François Hollande, diumenge vinent. El van seguir més de vint milions d’espectadors i oïdors.

 

Hollande i Sarkozy cara a cara

Contràriament al costum de les nostres emissores públiques, que inverteixen els nostres diners en fomentar el bipartidisme, el debat a França no es va fer fins que realment no hi restaven dos candidats. A més, es va fer amb una estructura clara, pactada, que permetia a cadascun dels candidats parlar del seu programa respectiu.

En calent, molts periodistes arribaren a la conclusió que es va produir un empat, que beneficia Hollande perquè porta molt d’avantatge a les enquestes. La bat/ralla, però, va estar ferotge, amb moments de gran tensió com és ara el que produí una nova frase elegant d’en Sarkozy, la col·lecció de llampecs retòrics del qual ja era prou ampla: Vous êtes vraiment un petit calomniateur en disant ça… Malgrat això, tots dos van controlar-se prou bé: En Sarkozy, les seves sortides de to; l’Hollande, el seu humor, sovint càustic.

La veritable novetat d’aquesta campanya és que un President de la República llenci per la borda tot un seguit de principis republicans per anar de cacera del vot extremista del Front National (FN), arribant a copiar discursos marca Le Pen (pare i filla) i a redescobrir el nacionalcatolicisme del bracet de la seva Gelsomina. En canvi, el FN va recolzar la seva campanya d’irrisió… en els videos de campanya d’en Sarkozy fa cinc anys!

Els convidats al debat del Dijous Europeu del proppassat dia 26 d’abril, senyors Lluís Bassets i Rafael Jorba, van coincidir en considerar el vot FN, en bona part, com a vot de protesta/antisistema i vot de castic a l’actual omniprésident. També van parlar del drama d’aquest: haver estat testimoni impotent de la més gran pèrdua de protagonisme de França en tota la seva història, a nivell de la Unió Europea i mundial.

Amb aquest rerafons, sembla encara més complicat de voler vendre l’explosió del dèficit públic i de l’atur com a èxit amb un Patek Philippe al canell. Malgrat això, Le Figaro, diari ultrsarkozysta de Serge Dassault, diu que l’avantatge d’Hollande ha baixat a 52,3% contra 47,5%.

A suivre…