…birondon, birondon, birondena

Després d’anar a saludar i escriure a patums estrangeres durant tant de temps, el Sr. Mas sembla haver-se adonat que la batalla clau és la de l’opinió pública… i que l’eco mediàtic a Europa és funció del soroll a Espanya. De més verdes en maduren…

Ara, el Sr. Mambrú, perdó: Mas s’ha decidit a anar a fer pedagogia per les Espanyes. Suposant que la batalla no sigui ja perduda i encara que ho faci amb gràcia, per exemple enduent-se una capsa de sabó com John Major als seus mítings de campanya, la pregunta és què hi espera aconseguir. Fa trenta anys que Neil Postman ens va donar exemples a bastament de l’obsolescència del discurs públic clàssic, presencial. Si el problema per fer-se a escoltar a l’Estat, però, ens diuen que és la dominància de la Brunete mediàtica, per què hauria de recollir aquesta un hipotètic discurs pedagògic del Sr. Homs i ans del Sr. Mas?

Com entre els defectes d’aquest Govern no hi comptem la niciesa, la conclusió és fàcil: l’objectiu d’aquesta moguda és, un cop més, l’espai mediàtic català, amb el doble objectiu que ens podem sentir com els bons de la pel·lícula i que no ens fixem en la tasca de govern del Sr. Mas. Senyor[e]s, ja hi ha prou de prendre’ns el pèl.

Timeo Danaos et dona auferentes

Grècia, va ser, el 9 de maig de 2010, el primer país de la Unió Europea en rebre diners no pas per a millorar [infra]estructures sinó per a salvar-la del precipici. D’ençà, parlem d’un total de 175.000 milions d’euros, sense comptar la quitació de deute per import d’uns 110.000 milions. Demà s’hi torna a votar i tothom hi fa un pam d’ulls, guaitant el fantasme que recorre Europa: el “Grexit” o sortida -exit, en anglès- de Grècia de l’eurozona.

Ara que Espanya ha demanat un préstec de 100.000 milions d’euros i, de moment, ha obtingut la gràcia de no publicar-se’n les condicions, s’insisteix encara més en parlar només de Grècia, i no d’Irlanda, Itàlia i Portugal, massa semblants: nosaltres no som d’eixe món! L’Antoni Puigverd, fi observador, veu l’actitud demencial del Govern de l’Estat en la línia de l’hidalguismo inveterat.

Fotografia de Joe Martínez de Hoz

Com ja dèiem en una entrada d’aquest blog el proppassat 24 de maig, hi ha obvietats que convindria assumir. Per exemple, que la crisi ve d’haver despès diners que no teníem. En una entrevista amb el setmanari El Triangle, l’economista Alberto Montoro compara els esdeveniments actuals amb l’enfonsament llatinoamericà. A l’Argentina, per exemple, Joe Martínez de Hoz, primer Ministre d’Economia de la Junta militar del Proceso, va endeutar el país fins a les celles. Va estar l’època de la plata dulce o del deme dos, perquè tothom s’hi va posar a consumir el doble que abans amb diners manllevats. En coneixem les conseqüències.

Doncs nosaltres, igual. La diferència és que el nostre deler consumista i d’obres faraòniques és conseqüència d’un regal dels socis més rics de la UE: els fons estructurals i de cohesió que vam debatre el proppassat Dijous Europeu de 31 de maig. Tot d’una, criticar-ne el malbaratament sembla que deixa d’ésser legítim. No analitzem pas les nostres errades, home, millor fem l’angelet tot criticant, és clar, el principal benefactor, Alemanya. Un cop n’hem tocat de calents, el nostre discurs internacional es resumeix en un sofisticat Santa Rita, Rita, Rita…

Ah, i per suposat, un hidalgo no farà pas el que li diu qui ha caigut al bertrol: el Fons Monetari Internacional, declara tot eixerit el Sr. Rajoy, només expressa una opinió com qualsevol altra. I sortosament els nostres néts, que hauran de pagar per la nostra “dècada prodigiosa,” ni tan sols no opinen.