Activitats de la Secció d’EPJiS, gener de 2015

Primer de tot, voldria desitjar-vos un feliç i profitós Any, que ens ha de portar un munt d’esdeveniments dignes de debat als àmbits del Dret, de la Sociologia i, sobre tot, de la política, la que al país tan sols mereix la minúscula. Seguidament, voldria parlar-vos dels dos actes de la Secció (@sratingp) d’aquest mes de gener. El primer, coorganitzat amb la Càtedra Pasqual Maragall d’Economia i Territori (CPM) de la Universitat de Barcelona (UB), serà un Dijous Europeu especial, perquè hi haurà una conferència de tall clàssic i no pas el debat habitual d’ençà 2008. L’ocasió ho mereix: l’anterior Vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, (@AlmuniaJoaquin) parlarà de la seva visió de la Unió Europea, “Quo Vadis, Europa?”. Ens el presentaran el Rector Magnífic de la UB, Dr. Dídac Ramírez (@D_Ramirezsarrio); i el Director de la CPM, Dr. Germà Bel (@gebelque).

Portar aquest acte a l’Ateneu és mèrit de l’amic i membre de la Junta Pep Martí (@PepMartiVall), a qui voldríem agrair-l’hi en nom de la Secció. Serà dijous, dia 29, EXCEPCIONALMENT a les SET de la tarda (19h!), a la Sala Bohigas. L’acte és de lliure accés.

 20150129_FullFets_almunia

El segon acte, “Unanovaconstitucio.cat“, coorganitzat amb la la gironina Fundació Llibreria Les Voltes, també és molt especial. Segurament estareu al cas del grup de divuit juristes que s’han aplegat per elaborar una proposta de Constitució catalana, el cap visible del qual és el jutge de l’Audiència Provincial Santiago Vidal. El termini que s’havien fixat és aquest mes de gener. Doncs bé, tenim l’honor d’acollir la presentació d’aquesta proposta a casa nostra. Hi donarem la benvinguda a: l’esmentat Santiago Vidal; Joan Matamala (@joan_matamala), president de la  Fundació Llibreria Les Voltes; Sebastià Sardinell de Juristes per la Indepèndencia (ANC); i Oriol Vidal-Aparicio (@ConstitucioCat), professor de Ciències Polítiques i Dret Constitucional a Glendale, a la desherbada Arizona (EUA). Moderarà l’acte Patrícia Gabancho, Vicepresidenta de l’Ateneu. Serà dissabte, dia 31, a les dotze del matí (12h), també a la Sala Bohigas. Entrades a la Llibreria Les Voltes i, només per a socis de l’Ateneu, trucant al 933 436 121. Us esperem a tots dos actes!

Petit homenatge a Pierre Mendès-France

per Pep Martí

Les eleccions presidencials franceses poden servir d’excusa per retre un petit homenatge a una de les figures més importants de l’esquerra europea, injustament oblidat. El proper octubre es compliran 30 anys de la mort de Pierre Mendès-France (1907-82). Les referències a François Mitterrand que s’han fet amb la victòria de François Hollande han deixat a la cuneta una figura que, en la meva opinió, pot ser considerada del mateix nivell. Possiblement, junt amb Jean Jaurès, siguin els tres noms que resumeixen un segle de l’esquerra francesa, amb totes les seves contradiccions.

Fotografia de Pierre Mendès-France

Mendès-France va ser moltes coses: jueu, advocat de professió, va ser dels pocs polítics de l’esquerra (pertanyia al Partit Radical-Socialista, que acabaria abandonant) amb un coneixement profund de la política econòmica. És home de grans intuïcions: un dels primers a proposar, sent subsecretari del Tresor els anys trenta, una política netament keynesiana. Dels primers a defensar un rearmament davant l’Alemanya nazi. Un dels pocs a rebutjar l’armistici defensat per Pétain.

És també dels primers a propugnar la fi de la guerra d’Indoxina, cosa que aconseguirà el 1954 sent primer ministre. Discrepa dels qui somien a mantenir l’imperi colonial. Connecta amb una part del moviment del 68. És, en moltes coses, superior a Mitterrand: més “jove” ideològicament, més savi en materia econòmica. Sens dubte, més íntegre. Va tenir menys sort políticament, va ser cap del Govern uns pocs mesos. És un exemple del que podríem anomenar un perdedor-guanyador, derrotat en molts moments però que deixa una petjada important. El dia de la presa de possessió de Mitterrand, quan es troben a l’Elisi, el nou president –que havia estat ministre seu– li diu: “Si estic aquí, és gràcies a vostè”. Però després no va tenir la grandesa de fer-lo ministre, cosa que hagués hagut de fer per escenificar un vincle entre dues etapes de l’esquerra. No li perdonava la seva amistat amb Michel Rocard, gran rival de Mitterrand, i altres discrepàncies que havien tingut.