Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …i III

per Ferran Iniesta Vernet

Però per què el PSOE, el socialisme espanyol més que centenari, no ocupa aquest espai ideològic, per què no rep aquest tipus de fidelitat? Perquè la ideologia del seu naixement li ho impedeix: l’internacionalisme, que fa uns anys encara exhibien cantant La Internacional amb el puny aixecat. I també perquè del seu programa no poden treure mesures com acollir la immigració o evitar les guerres més manifestament injustes, com les del Golf o Iraq. En canvi, els dirigents del PP -que poden ser nuls i sovint nocius en l’acció social- són percebuts com propis per milions d’electors quan pateixen amb ‘la Roja’ (selecció de futbol) o quan els ministres diuen voler espanyolitzar els nens catalans, inauguren autopistes i trens de gran velocitat que van a morir ‘a la Mar Océana’, escanyen els pobles perifèrics tributàriament o riuen satisfets amb jutges afins per haver arruïnat la sanitat catalana. Això, aquesta fiabilitat nacional, no la pot oferir el PSOE.

És clar que alguns líders socialistes del sud guanyen eleccions fent gala d’una descarnada catalanofòbia, però no és menys cert que en hores baixes la majoria d’espanyols prefereixen el partit que millor encarna la nació, aquesta idea multisecular de poble conqueridor, imperial i dominador. Per això els locutors que segueixen la selecció de futbol, la de bàsquet o a tennistes i pilots els donen sempre com guanyadors abans de començar i no els importa fer el ridícul reiteradament, perquè vanagloriar-se és el que la majoria d’espanyols vol escoltar, una i altra vegada, sense avergonyir-se. No, el socialisme -sospito que això inclourà aviat Podemos- no ofereix aquesta garantia, aquesta comunió ideològica que exhibeix el PP.

Vull, però, acabar destacant què la clau del vot de la dreta espanyola -i de la francesa, americana i dretes occidentals- no és la seva eficiència, ni la seva capacitat redistributiva, sinó que aquest partit simbolitza millor que d’altres la nació-estat, almenys aquesta idea imperial d’Espanya. Caldria abordar per què l’internacionalisme de l’esquerra resulta menys nacional per als electors, i què hi ha d’aprofitable en això, com he dit en el text sobre aquest moviment iniciat el segle XIX. Però no és ara el moment de fer-ho. Em limitaré a remarcar que la nació catalana, laboriosa i resistent, no té tics imperials però si d’altres defectes: caldria així analitzar què vota la gent i per què ho fa, sense negligir per què creu que ho està fent, a CDC, ERC, CUP o En Comú Podem, sense negligir les marques directament espanyoles, PSC, PP,Ciutadans. Les nacions tenen història, però també personalitat.

Revetlla de Sant Pere, Barcelona, 2016

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) I

per Ferran Iniesta Vernet

Haig d’admetre la meva mandra per escriure d’un tema tan vulgar, però vista la desorientació general, potser convé dedicar-li unes ratlles. Durant les darreres setmanes hem hagut d’escoltar raonaments saberuts sobre com un partit corrupte, salvador de bancs i castigador de les classes populars, aconsegueix entre 11 milions de vots quan les coses van bé i més de 8 quan aparentment tot va malament, tinguin líders amb nervi o sense esma. Podríem dir que sembla que hi hagi un misteri del PP.

Una explicació habitual és que l’Espanya profunda és tota ella clientelista del PP, i en zones andaluses i extremenyes del PSOE. Podem admetre que a totes les poblacions, grans o petites, hi ha trames, conxorxes, adjudicacions d’obres o ajudes empresarials i que això beneficia una part de la gent local. També podem admetre que alguns vells hàbits patriarco-caciquils segueixen funcionant, com l’avi que distribueix a tots els seus fills adults la papereta socialista per anar a votar sense confusions. Però pensar que 8 milions de persones estan en nòmina d’un partit i 6 en les de l’altre em sembla poc creïble. Les clienteles juguen, però de forma restringida.

Una altra disquisició freqüent és asseverar que la campanya de la por –¡Que vienen los rojos!– ha tingut èxit, i per tant els partits d’esquerra han reculat, perquè milions de pobres treballadors han patit el pànic de quedar-se sense la feina precària actual o que els embarguin el pis que encara tenen. En el tema de la por hi ha la variant Brexit o sortida dels britànics de la UE, que sembla que hauria escampat tota mena de recances si el govern passés a mans socialistes o podemites. Hem d’acceptar que la por ens arriba per conductes poc racionals i, per tant, podria ser que l’amenaça de sortir d’aquesta pèssima Unió de financers i buròcrates fes pensar a alguns que marxar de la UE seria una tragèdia grega. Però imaginar que sense bombes  ni barricades, milions de votants benestants es posen una i altra vegada en mans del PP, perquè hi ha por – a l’esquerra, al Brexit, por … a respirar? – em sembla propi de titular de premsa més que no pas una causa fonamental.

I si no és tot clientelisme ni por, aleshores, què pot explicar que un partit sense dirigent carismàtic, sense programa definit sinó és el conservadorisme més ranci, i després d’haver salvat bancs i castigat el 80% de la gent durant anys de crisi, torna a ser votat reiteradament? Com és que el PSOE o Podemos, que almenys no han governat en aquests anys de restriccions, queden tan lluny del que sumen una dreta avorrida com el PP i una d’estil més juvenil com Ciutadans? I per què, ja en el camp de la dreta securitària, els votants prefereixen un líder envellit i sense cap genialitat a un noiet guaperes i ambiciós? Podríem suposar que hi ha uns 12 milions d’espanyols que pensen que la crisi no te res a veure amb la política neoliberal d’aquest govern, de la Sra. Merkel i l’anomenada Troika, i que tot això són fatalitats còsmiques… però potser la gent no és tan ximple.

Crec que la clau està en la pregunta que no sol formular-se: què representa el PP  per a molta gent d’aquest país (fonamentalment Espanya)? La representació ideològica que ens fem d’un poble, d’una comunitat -això que descafeïnadament se’n diu una ‘societat’- s’acosta més al perfil d’uns partits que no pas a d’altres. Molts, sobretot a Catalunya, pensen que no hi ha veritablement una nació espanyola, sinó un agregat de pobles amb una ètnia hegemònica, la castellana, però això és un immens error: des dels segles dels monarques d’Àustria i molt acceleradament des dels Borbons, la referència cultural ha estat la castellana, i més exactament la castellana imperial. El general Franco ho havia recollit bé amb el lema de les JONS “España, Una, Grande y Libre”

Aquesta idea, senzilla però eficaç, d’una nació imperial és el que els successius presidents del PP -Aznar, Rajoy- i el seu preceptor -Fraga- havien deixat clar en els seus discursos i en els seus actes adreçats a espanyolitzar catalans i altres perifèrics. Quan no tenien escons suficients, en la intimitat parlaven català, però quan han disposat de majories absolutes han arrasat contra institucions autònomes, contra sistemes escolars diversos i contra llengües dites locals o cooficials. I encara que molts líders socialistes han estat marcadament centralistes i sovint catalanòfobs, no han fet servir l’aparell d’estat amb tanta perseverança destructiva com ho ha fet el PP. Justament, aquest nacionalisme socialista, massa inconstant en la repressió cultural i financera dels pobles subordinats, ha estat percebut per molts espanyols  com poc fiable, poc garant dels drets històrics de l’imperi i, per tant, poc espanyol.

(continuarà)