Una UEM en què la “E” deixarà d’ésser retòrica?

Al fil d’aquesta “assistència financera al sector bancari” que Espanya no vol denominar rescat, però que finalment avui ha demanat en Luis de Guindos a en Juncker, han sorgit els darrers dies diverses veus que recorden que la denominada UEM és, sí, una Unió Monetària, però no pas una Unió Econòmica i que, malauradament per evident experiència pròpia, la primera no pot pas funcionar sense la darrera.

La reflexió no és nova; és clar. Allò que sí em resulta una novetat és que els governants dels Estats membres comencin a dir-ho amb força convenciment o, com a mínim, reiteració. La primera sorpresa arribà a primers de juny, quan el propi Rajoy deia que calia “més Europa” i que així ho transmetria al proper Consell Europeu del 28 i 29 de juny. En escassos tres dies tindrem l’oportunitat de comprovar si ho compleix i reverteix així les estadístiques que li atribueixen cada cop menys marge entre l’afirmació i la contradicció. Veurem, a més, si en Rajoy està efectivament disposat a compartir sobirania fiscal i bancària i, per tant, a que li diguin –no només quan li deixin diners– si pot o, encara més, si ha d’apujar l’IVA o ha de deixar que un banc s’esfondri.

Rajoy/Pinocchio

Haurà arribat el moment de que els 17 membres de l’Eurozona es decideixin a cedir sobirania en política fiscal i econòmica, tot atribuint la direcció sobre aquestes matèries a un futur Ministre Europeu de Finances? La figura l’evoca avui Der Spiegel en una entrevista a en Schäuble, Ministre alemany de Finances, de la qual voldria destacar una obvietat prou eloqüent (traducció lliure): “Mentre no hi hagi Unió Fiscal, no assumirem la responsabilitat conjunta dels deutes [d’altri].”