TRAP#9: Greixida o Greixalada? (1)

per Marcel·lí Peres

 

Els nostres tertulians han presentat Yanis Varoufakis com un motero provocador i aprofitat sense corbata. Per contra, n’hi ha qui el considera un dels més brillants economistes actuals qui, per primera vegada, ha portat al carrer el debat de si la economia neoliberal es una teoria correcta o errònia.

YanisVaroufakis

Els grecs han estat els primers en oposar-se, a Europa, a les polítiques d’austeritat dirigides a aconseguir les privatitzacions i la reducció dels salaris i de les pensions de la classe mitjana i treballadora… Yanis Varoufakis es presenta com un economista científic a la vegada que es mou per raons ètiques. Per primera vegada a Europa, el govern grec presenta la renda bàsica incondicional per a tothom com una mesura per combatre les polítiques neoliberals i per primera vegada, segons diuen alguns, el govern grec ha aconseguit canviar l’ànim i la dignitat dels seus ciutadans, fet que no es produïa fa sis mesos.

La qüestió grega suscita un seguit de preguntes: El rebuig del govern grec de les polítiques d’austeritat representa un enfrontament entre països o entre grups (classes) socials? Europa actua com un bloc sense fissures enfront Grècia? Com es troba l’estat de les negociacions? Els grecs han estat derrotats i no podran complir les promeses electorals? En Varoufakis té algun pla econòmic en el cas que facin Grècia fora de l’euro? En què consistien els “memoràndums d’enteniment” signats pels governs anteriors a Syriza? Són els partits d’ultradreta a Europa els únics que plantegen alternatives econòmiques a les polítiques d’austeritat? Són els ministres de finances d’Alemanya, Espanya, Irlanda i Portugal lobbistes dels grans bancs? Els bancs tenen interessos objectius en defensar l’evasió fiscal? És cert que el govern Espanyol ha prestat vint-i-sis mil milions d’euros a Grècia? Les polítiques d’austeritat representen en realitat un transvasament de rendes de les classes mitjanes i treballadores europees cap als bancs per re capitalitzar-los? Les polítiques d’austeritat impedeixen remuntar la crisi i enfonsen les classes mitjanes tot augmentant les desigualtats? Quin paper exerceix el capital financer en el capitalisme actual?
Aquestes i d’altres preguntes són necessàries per entendre la conjuntura actual.

En tornarem a debatre a la següent tertúlia de rabiosa actualitat política (TRAP#10) aquest vespre, dia 10 de març de 2015, a l’aula 511 de l’Ateneu Barcelonès (19h30).

 

Timeo Danaos et dona auferentes

Grècia, va ser, el 9 de maig de 2010, el primer país de la Unió Europea en rebre diners no pas per a millorar [infra]estructures sinó per a salvar-la del precipici. D’ençà, parlem d’un total de 175.000 milions d’euros, sense comptar la quitació de deute per import d’uns 110.000 milions. Demà s’hi torna a votar i tothom hi fa un pam d’ulls, guaitant el fantasme que recorre Europa: el “Grexit” o sortida -exit, en anglès- de Grècia de l’eurozona.

Ara que Espanya ha demanat un préstec de 100.000 milions d’euros i, de moment, ha obtingut la gràcia de no publicar-se’n les condicions, s’insisteix encara més en parlar només de Grècia, i no d’Irlanda, Itàlia i Portugal, massa semblants: nosaltres no som d’eixe món! L’Antoni Puigverd, fi observador, veu l’actitud demencial del Govern de l’Estat en la línia de l’hidalguismo inveterat.

Fotografia de Joe Martínez de Hoz

Com ja dèiem en una entrada d’aquest blog el proppassat 24 de maig, hi ha obvietats que convindria assumir. Per exemple, que la crisi ve d’haver despès diners que no teníem. En una entrevista amb el setmanari El Triangle, l’economista Alberto Montoro compara els esdeveniments actuals amb l’enfonsament llatinoamericà. A l’Argentina, per exemple, Joe Martínez de Hoz, primer Ministre d’Economia de la Junta militar del Proceso, va endeutar el país fins a les celles. Va estar l’època de la plata dulce o del deme dos, perquè tothom s’hi va posar a consumir el doble que abans amb diners manllevats. En coneixem les conseqüències.

Doncs nosaltres, igual. La diferència és que el nostre deler consumista i d’obres faraòniques és conseqüència d’un regal dels socis més rics de la UE: els fons estructurals i de cohesió que vam debatre el proppassat Dijous Europeu de 31 de maig. Tot d’una, criticar-ne el malbaratament sembla que deixa d’ésser legítim. No analitzem pas les nostres errades, home, millor fem l’angelet tot criticant, és clar, el principal benefactor, Alemanya. Un cop n’hem tocat de calents, el nostre discurs internacional es resumeix en un sofisticat Santa Rita, Rita, Rita…

Ah, i per suposat, un hidalgo no farà pas el que li diu qui ha caigut al bertrol: el Fons Monetari Internacional, declara tot eixerit el Sr. Rajoy, només expressa una opinió com qualsevol altra. I sortosament els nostres néts, que hauran de pagar per la nostra “dècada prodigiosa,” ni tan sols no opinen.

ΣΥΡΙΖΑ

Al fil del comentari de l’amic Eladi Crehuet a l’anterior entrada d’aquest blog, parlem de Syriza, la coalició d’esquerres que, segons els sondejos, guanyaria les noves eleccions hel·lenes del proper dia 17 de juny.

El líder de Syriza ha titllat d’”idiotes” els que pensen que és possible lliurar-nos del problema grec i s’ha manifestat amb l’auto nomenat tribú d’esquerres, Jean-Luc Mélenchon, davant de l’Assemblea Nacional francesa tot demanant la condonació del deute.

Deixant de banda la basarda que fa que les crisis en democràcies suposadament arrelades segueixin fomentant, sobre tot, la demagògia, potser caldria analitzar amb més de detall les conseqüències d’una sortida grega de la zona de l’euro.

D’una banda, sembla clar que els grans socis europeus de Grècia van fer els ulls grossos a les manipulacions estadístiques d’aquesta, potser per idealisme, però no pas per altruisme: els interessava un mercat sense risc de canvi monetari. Molts bancs van aprofitar-ho per comprar deute grec coneixent-ne els riscs, sabent que no l’incorrerien pas ells, com s’ha demostrat. Doncs bé, quants bancs farien fallida si el segon pla de salvament fes figa? Quin seria el risc sistèmic d’aquest enfonsament? Que se’n sortiria, la Zona Euro o s’hi faria de nit?

D’altra banda, hi ha arguments per a que un futur Primer Ministre grec digui “prou” als seus socis. Amb diners de la Unió Europea (UE), Grècia ha pogut modernitzar totes les seves infraestructures. Debatrem d’aquests fons al proper Dijous Europeu, el 31 de maig. Per tant, una moneda pròpia devaluada milloraria la competitivitat grega, oi? De debò? Qui hi invertiria? La sortida de l’euro no faria desaparèixer el forat en els comptes… quants mesos trigaria Grècia en fer fallida (es parla de menys de sis)? Qui pagaria aquest col·lapse estatal amb la pèrdua dels seus estalvis?

Potser el grandiloqüent Tsipras hauria d’estar-se de dèries populistes i cercar propostes modestes, pensades per a la gent que li donarà el vot el dia 17.