Activitats de la Secció d’EPJiS, gener de 2015

Primer de tot, voldria desitjar-vos un feliç i profitós Any, que ens ha de portar un munt d’esdeveniments dignes de debat als àmbits del Dret, de la Sociologia i, sobre tot, de la política, la que al país tan sols mereix la minúscula. Seguidament, voldria parlar-vos dels dos actes de la Secció (@sratingp) d’aquest mes de gener. El primer, coorganitzat amb la Càtedra Pasqual Maragall d’Economia i Territori (CPM) de la Universitat de Barcelona (UB), serà un Dijous Europeu especial, perquè hi haurà una conferència de tall clàssic i no pas el debat habitual d’ençà 2008. L’ocasió ho mereix: l’anterior Vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, (@AlmuniaJoaquin) parlarà de la seva visió de la Unió Europea, “Quo Vadis, Europa?”. Ens el presentaran el Rector Magnífic de la UB, Dr. Dídac Ramírez (@D_Ramirezsarrio); i el Director de la CPM, Dr. Germà Bel (@gebelque).

Portar aquest acte a l’Ateneu és mèrit de l’amic i membre de la Junta Pep Martí (@PepMartiVall), a qui voldríem agrair-l’hi en nom de la Secció. Serà dijous, dia 29, EXCEPCIONALMENT a les SET de la tarda (19h!), a la Sala Bohigas. L’acte és de lliure accés.

 20150129_FullFets_almunia

El segon acte, “Unanovaconstitucio.cat“, coorganitzat amb la la gironina Fundació Llibreria Les Voltes, també és molt especial. Segurament estareu al cas del grup de divuit juristes que s’han aplegat per elaborar una proposta de Constitució catalana, el cap visible del qual és el jutge de l’Audiència Provincial Santiago Vidal. El termini que s’havien fixat és aquest mes de gener. Doncs bé, tenim l’honor d’acollir la presentació d’aquesta proposta a casa nostra. Hi donarem la benvinguda a: l’esmentat Santiago Vidal; Joan Matamala (@joan_matamala), president de la  Fundació Llibreria Les Voltes; Sebastià Sardinell de Juristes per la Indepèndencia (ANC); i Oriol Vidal-Aparicio (@ConstitucioCat), professor de Ciències Polítiques i Dret Constitucional a Glendale, a la desherbada Arizona (EUA). Moderarà l’acte Patrícia Gabancho, Vicepresidenta de l’Ateneu. Serà dissabte, dia 31, a les dotze del matí (12h), també a la Sala Bohigas. Entrades a la Llibreria Les Voltes i, només per a socis de l’Ateneu, trucant al 933 436 121. Us esperem a tots dos actes!

Activitat de la Secció d’EPJiS, març/abril 2014

Amb motiu de les eleccions europees (#EP2014) hem preparat dos debats del cicle dels Dijous Europeus. El primer debat serà el dia 27 de març, excepcionalment a dos quarts de SET (18h30!), a la Sala Verdaguer. Hi debatrem sobre què [nassos] és la Unió Europea i per què cal anar a votar el 25-M. Ho farem amb el Director de la Representació de la Comissió Europea a Catalunya i Balears, Ferran Tarradellas (@TarradellasEU).

20140327_FullFets_PE2014

El segon debat aplegarà els caps de llista de CiU, Ramon Tremosa (@ramontremosa); d’ERC, Josep-Maria Terricabras (@jmterricabras); d’ICV, Ernest Urtasun (@ernesturtasun); i del PSC, Javi López (@fjavilopez). A més, C’s ha confirmat la participació del nº 2 de la seva llista, Juan Carlos Girauta (@GirautaOficial); el PP, la del seu diputat al Parlament de Catalunya Fernando Sánchez Costa (@fsancos); i el portaveu de la CUP al Parlament, David Fernández (@HiginiaRoig), vindrà a enraonar amb nosaltres sobre per què no concorre a unes eleccions per a “Brussel·les, S.A.” Serà dijous dia 24 d’abril, a l’hora habitual de dos quarts de vuit (19h30) a la Sala d’Actes.

Finalment, hem completat el tràmit d’autorització (!), complex, d’una nova tertúlia “de rabiosa actualitat política” (TRAP), proposada a la darrera reunió de la nostra Secció pel company Joan Antoni Romaguera. Ens reunirem per primer cop (TRAP#1) dimarts, dia 15 d’abril, a dos quarts de vuit (19h30) al jardí. És una tertúlia oberta, és a dir que podeu portar-hi amics i coneguts.

Activitats de la Secció d’EPJiS durant els mesos de gener i febrer de 2014

Després d’uns mesos de silenci, endeguem aquest any carregat d’esperances de tota mena amb empenta i amb els tres actes següents:

El Dijous Europeu de gener serà el tradicional debat semestral amb l’Ambaixador de l’Estat Membre que tot just ha presidit el Consell de la UE, en aquest cas Lituània. L’Excmª Ambaixadora Sra. Audra Plepytė discutirà amb nosaltres del balanç de la primera Presidència del seu país, que ha hagut de preparar el terreny per a la grega. Se celebrarà dijous dia 30 de gener a l’hora habitual de dos quarts de vuit (19h30) a la Sala Verdaguer. La nostra convidada hi intervindrà en castellà.

Dilluns dia 10 de febrer, també a dos quarts de vuit però a la Sala d’Actes, el doctor Claude Hauser, professor de la Universitat de Fribourg, ens parlarà d’una escissió pacífica a l’Europa del segle passat, la de la República suïssa del Jura, que va encetar-se en circumstàncies que recorden les actuals a casa nostra. Aquest acte, sota el títol de “Jura que juraràs: una secessió suïssa (1974-2014)“, és una idea de la nostra sòcia i politòloga doctora Anna Mèlich, i estarà patrocinat pel Cònsol General de Suïssa Barcelona, Sr. Pascal Décosterd.

Una setmana més tard celebrarem el Dijous Europeu de febrer, avençat a un dilluns per qüestions d’agenda, que serà un debat sobre el Col·lectiu Praga. Es tracta d’un grup de personalitat del món acadèmic que contribueix amb arguments jurídics al debat sobre l’exercici del Dret a Decidir. En discutirem amb dos dels seus membres, els catedràtics de la UAB doctora Mercè Barceló i doctor Joaquim Ferret. Aquest acte és una proposta del soci de la Secció i notari Eladi Crehuet. Se celebrarà a la Sala Verdaguer el dia 17 de febrer a dos quarts de vuit de la tarda (19h30).

El referèndum està de moda

No sé si arribarà a celebrar-se’n cap, però certament els termes referèndum, consulta popular i dret a decidir estan de moda. L’últim en suscitar debat al respecte ha estat el Premier britànic, en David Cameron, amb el seu suggeriment de preguntar al seu poble si volen seguir o no a Europa. L’euroescepticisme britànic és una constant de les relacions de l’illa amb el vell continent. D’ençà que a l’altre costat de la Mànega començaren a rumiar si volien ser socis del nou projecte o no, mai no hi ha hagut una ferma creença en el projecte europeu, més enllà de les ambicions purament crematístiques vinculades als beneficis del mercat comú –avui, mercat interior.

La novetat és que amb el Tractat de Lisboa s’introduí expressament als Tractats la possibilitat de sortir del projecte. La possibilitat existia segurament amb anterioritat, atès el caràcter sobirà dels Estats com a subjectes de Dret Internacional, però amb Lisboa s’explicità i ara no n’hi ha cap dubte. És aquesta la referència normativa que ara ha permès a en Cameron torna a llençar l’avís per pressionar en contra de la tan esperada unió política que sembla que s’apropa en època de crisi. De moment, el primer senyal ha estat la unió bancària i, tot i que és possible que el proper senyal trigui, i molt, ja ho deia en Jean Monnet que el federalisme s’aniria acostant –si s’acostava– a petites passes… És aquest, el federalisme, el fantasma que empaita el poble britànic des de llur adhesió.

En qualsevol cas, el que em fa pensar tot plegat és que la facilitat amb què s’usa darrerament el terme referèndum està desvirtuant-ne el sentit. Allà, a Londres, el fan servir com a pseudo amenaça. Aquí, a casa, cada cop és més estesa la sensació de desafecció política respecte als problemes reals, poc o menys vinculats amb sentiments patriòtics. A casa, a més, estem estirant fins a límits insospitats l’imaginari jurídic per tal de diferenciar les consultes populars dels referèndums –aquests darrers, constitucionalment condicionats. Els termes, fins ara, eren pràcticament sinònims doncs referèndum al capdavall és consultar la ciutadania sobre qüestions de transcendència política. No és això també el que es pretén amb la –nova– expressió “consulta popular no referendària”?

Activitats de la Secció d’EPJiS durant el mes de gener

Dilluns dia 21, a les set de la tarda (19h), a la Sala d’Actes, a la 2ª planta de l’Ateneu Barcelonès, us presentem la segona part del cinefòrum sobre Les decisions del Québec, coorganitzat amb la Secció d’Economia. Hi projectarem un documental sobre el segon referèndum secessionista del Québec, Référendum prise 2 de Stéphane Drolet (1996, VO francesa, 76 minuts).

Com arran de la primera part d’aquest cinefòrum, el proppassat dia 16 de desembre, ens n’exposaran una visió personal els doctors Xavier Arbós, jurista; i Marc Sanjaume, politòleg. Si voleu veure com s’esdevé en la pràctica el que se’ns està prometent per a 2014, us hi esperem.

Dijous dia 31, a les dos quarts de vuit de la tarda (19h30) a la Sala Verdaguer, a la planta baixa de l’Ateneu, debatrem, en el marc del tradicional Dijous Europeu dedicat a la Presidència rotatòria del Consell de la UE, dels segon semestre de 2012 sota pilotatge xipriota. Hi comptarem amb l’Ambaixador de Xipre a Espanya, Excm. Sr. Antonis Toumazis. Com a novetat, hi hem convidat una lletrada del Servei Jurídic de la Comissió Europea, Sra. Anna Marcoulli, que ha assessorat la Presidència Xipriota i ens en podrà donar una visió eminentment pràctica.

Tots dos actes són gratuïts i de lliure accés. Esperem veure-us-hi nombrosos!

La intriga del Dalligate

Fa dues setmanes i escaig el Comissari de Sanitat i Consum de la Comissió Europea, de nacionalitat maltesa, presentà la seva dimissió com a conseqüència de l’escàndol desencadenat per la publicació d’un informe de l’OLAF (l’oficina antifrau europea) per un possible assumpte de corrupció en què podria estar inmers. Respecte d’aquest assumpte, encara no esclarit, voldria destacar dos punts, sense prejutjar, quedi clar, la possible implicació del senyor Dalli en el tràfic d’influències associat a la tramitació de la proposta de Directiva sobre els productes de tabac.

Comissari forçat a dimitir pel President de la Comissió

D’una banda, en Dalli ha dit que recorrerà la decisió davant dels tribunals atès que en Barroso el va obligar a dimitir sense haver tingut accés a l’Informe de l’OLAF que l’inculpa ni a assistència lletrada. Tot i que encara no se’ns ha confirmat oficialment que hagi estat així, cal notar que el Tractat de Funcionament de la UE preveu expressament la possibilitat de que el President de la Comissió sol·liciti la dimissió d’un dels seus comissaris, restant aquest obligat doncs a presentar-la. Clàusula que precisament s’inclogué als Tractats, a demanda d’en Romano Prodi, per evitar que el caràcter col·legiat de la Comissió obligui a una dimissió col·lectiva com la que es produí amb la Comissió Santer després de l’escàndol associat, fonamentalment, a la comissària francesa Edith Cresson. Serà interessant doncs conèixer els fonaments de recurs d’en Dalli, si no cal pas que en Barroso especifiqui els motius del requeriment de dimissió (sempre que no incorri en arbitrarietat, és clar). Naturalment i en qualsevol cas, té dret a netejar la seva imatge.

D’altra banda, sense pretendre enjudiciar a en Dalli abans que els tribunals, he de dir que quan surten aquests casos me n’alegro del funcionament dels mecanismes de transparència de la UE. Mecanismes dels que podríem aprendre alguna cosa en aquest país nostre, en què fa mesos que tramitem una llei de transparència sense que, pel que sembla, els nostres representants es posin d’acord sobre el quantum de la transparència que estan disposats a admetre. El cas d’en Dalli ens demostra que allà a Brussel·les, quan la sospita recau sobre la Comissió l’actuació és i ha de ser ràpida. No ens podem permetre dirigents que, havent promès independència, honestedat i discreció, es trobin sota la més mínima ombra d’un dubte. No podem.

Europa, la gran absent de les eleccions nord-americanes

per Pep Martí

S’explica que en un acte electoral d’Adlai Stevenson, aspirant demòcrata a la presidència dels Estats Units el 1952 i 1956 (derrotat en totes dues ocasions pel general Eisenhower), un dels assistents va exclamar, dirigint-se al candidat: “Totes les persones intel·ligents votarem per vostè”. Stevenson va contestar amb agilitat: “Gràcies, però necessito una majoria”.

Aquestes setmanes, els que seguim amb interès i, per què no dir-ho, amb passió, el procés electoral als EUA, ens preguntem sovint si del que diguin les urnes el 6 de novembre, en sortirà, si més no, quelcom d’intel·ligent i positiu ja no per a Europa, sinó per a tots plegats.

Un món trasbalsat com el nostre requereix d’una dirigència mundial assenyada. Europa ha estat la gran absent de les eleccions nord-americanes. En els debats entre els candidats i en els intercanvis entre uns i altres, la construcció europea, la situació de l’euro, el lligam entre els aliats de les dues riberes de l’Atlàntic han estat del tot obviats. Les relacions comercials amb la Xina, la situació a l’Orient Mitjà, l’Iran, Síria, han aparegut de manera continuada. D’Europa no se n’ha parlat. Bé, sí, tant Barack Obama com Mitt Romney han fet alguna referència a la situació dramàtica de l’Estat espanyol i de Grècia. Ni un ni l’altre no volen que els Estats Units segueixin el camí europeu cap a la crisi.

Malgrat tot, de l’experiència dels darrers anys, queda clar que la visió del món no és la mateixa en demòcrates que en republicans. Les administracions demòcrates solen ser més sensibles al que implica una realitat multipolar i, per tant, més respectuoses amb la complexitat. A Europa, en aquest sentit, li interessa més la victòria d’Obama. Una victòria en la qual no hi tindrà cap mèrit a mostrar. En aquesta batalla, Europa no és gran electora, com sí que ho és Israel, o la Xina. Perquè els candidats més “europeus”, per liberals i sofisticats, tenen, com Stevenson, moltes més dificultats per reeixir.