Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …i III

per Ferran Iniesta Vernet

Però per què el PSOE, el socialisme espanyol més que centenari, no ocupa aquest espai ideològic, per què no rep aquest tipus de fidelitat? Perquè la ideologia del seu naixement li ho impedeix: l’internacionalisme, que fa uns anys encara exhibien cantant La Internacional amb el puny aixecat. I també perquè del seu programa no poden treure mesures com acollir la immigració o evitar les guerres més manifestament injustes, com les del Golf o Iraq. En canvi, els dirigents del PP -que poden ser nuls i sovint nocius en l’acció social- són percebuts com propis per milions d’electors quan pateixen amb ‘la Roja’ (selecció de futbol) o quan els ministres diuen voler espanyolitzar els nens catalans, inauguren autopistes i trens de gran velocitat que van a morir ‘a la Mar Océana’, escanyen els pobles perifèrics tributàriament o riuen satisfets amb jutges afins per haver arruïnat la sanitat catalana. Això, aquesta fiabilitat nacional, no la pot oferir el PSOE.

És clar que alguns líders socialistes del sud guanyen eleccions fent gala d’una descarnada catalanofòbia, però no és menys cert que en hores baixes la majoria d’espanyols prefereixen el partit que millor encarna la nació, aquesta idea multisecular de poble conqueridor, imperial i dominador. Per això els locutors que segueixen la selecció de futbol, la de bàsquet o a tennistes i pilots els donen sempre com guanyadors abans de començar i no els importa fer el ridícul reiteradament, perquè vanagloriar-se és el que la majoria d’espanyols vol escoltar, una i altra vegada, sense avergonyir-se. No, el socialisme -sospito que això inclourà aviat Podemos- no ofereix aquesta garantia, aquesta comunió ideològica que exhibeix el PP.

Vull, però, acabar destacant què la clau del vot de la dreta espanyola -i de la francesa, americana i dretes occidentals- no és la seva eficiència, ni la seva capacitat redistributiva, sinó que aquest partit simbolitza millor que d’altres la nació-estat, almenys aquesta idea imperial d’Espanya. Caldria abordar per què l’internacionalisme de l’esquerra resulta menys nacional per als electors, i què hi ha d’aprofitable en això, com he dit en el text sobre aquest moviment iniciat el segle XIX. Però no és ara el moment de fer-ho. Em limitaré a remarcar que la nació catalana, laboriosa i resistent, no té tics imperials però si d’altres defectes: caldria així analitzar què vota la gent i per què ho fa, sense negligir per què creu que ho està fent, a CDC, ERC, CUP o En Comú Podem, sense negligir les marques directament espanyoles, PSC, PP,Ciutadans. Les nacions tenen història, però també personalitat.

Revetlla de Sant Pere, Barcelona, 2016

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …II

per Ferran Iniesta Vernet

L’esquerra -successora de ‘los rojos’- duu l’estigma històric de l’internacionalisme, però sobretot la pega de confiar massa en la redistribució social i no tant en l’hegemonia guanyada”por derecho de conquista”, com va dir fa uns anys l’inefable Torrente Ballester. Jo era dels qui pensava que el nacional-catolicisme franquista era la causa de la fúria anticatalana, però quan he anat redescobrint els darrers cinc-cents anys d’història espanyola, he entès que, molt abans de Felip V, l’Estat espanyol operava imperialment, dins i fora de la península ibèrica, i això ha conformat la mentalitat d’una nació, la castellana, ampliada en espanyola. És el PP de Fraga Iribarne -exministre del general Franco- qui encarna aquesta idea de comunitat nacional, i per això és tan difícil batre’l.

Arribo al final de la meva aproximació al misteri d’un PP que, inactiu i gris, segueix emportant-se milions de votants, encara que sigui en plena crisi i sense massa possibilitat de retribucions clientelars. Aquest partit te arrels en Nebrija, que volia castellanitzar espanyols i indis, aquest partit té precedents en l’odi que el Conde-Duque de Olivares manifestava contra els  catalans, aquest partit entronca  amb el borbònic Decreto de Nueva Planta i les mesures culturicides “sin que se note el cuidado” aquest partit hereta la mentalitat dels ‘benèfics’ bombardejos vuitcentistes sobre Barcelona, aquest partit és fundacionalment neofranquista i el seu Tribunal Constitucional i els seus ministres -Wert, Montoro, Fernández Díaz- s’encarreguen de posar ordre en  els pobles mal sotmesos a la nació-imperi. Algú creu hi ha un partit que representi millor que el PP aquesta idea hegemonista de nació espanyola?

Com deia en Panikkar, els individus humans i els pobles on neixen tenen personalitat. Uns la tenen pel fet de ser de la nostra espècie, i els pobles o nacions la tenen perquè adopten pautes i consoliden valors al llarg del temps. La personalitat d’un poble o ètnia no és immodificable, com tampoc és irreversible la dels humans, però és cert que la personalitat comunitària demana molt de temps per canviar les seves coordenades principals. Una nació pot ser laboriosa, austera, brava, previsora, resistent, orgullosa, pessimista, festiva i tants adjectius com se’ns passarien pel cap en referència a personalitats individuals. I com tots els valors, aquests poden agafar-se pels cantons favorables o des d’angles més criticables, com ho podem veure en el lema esmentat, tret d’un article d’Onésimo Redondo l’any 1932 i assumit més tard per Falange i el règim del general Franco.

La idea d’unitat impregna famílies, cantons, ètnies  imperis i, encara que la seva realització és gairebé sempre incompleta i conflictiva, sol ser un ideal comunitari arreu de la humanitat i a qualsevol nivell. El concepte de grandesa  pot referir-se a la moral d’un grup però també a la seva potència, econòmica, bèl·lica o intel·lectual. Finalment, l’ideal de llibertat és present en persones i pobles, i es viu com la voluntat de no deixar-se doblegar per altres, individus o pobles. Si agaféssim el lema de la revolució francesa –Llibertat, igualtat, fraternitat– ens trobaríem també amb lectures semblants.  La pega és que tot concepte pot dur càrregues significatives diverses, especialment quan abordem l’àmbit de la política, i molt més el dels estats.

Un poble com el jueu, dispersat i maltractat durant mil·lennis, fa de la resistència una virtut, però aquest mateix valor se li pot girar en contra quan aplica als palestins la mateixa violència que històricament els va afectar. Com tota idea col·lectiva, hi ha un cantó dur i poc amable que sovint s’enquista en les pràctiques socials i costa molt d’eliminar o polir. Això és el que ha passat amb l’eslògan “Una, Grande y Libre”, que ja en el seu origen expressava una unitat forjada des de la violència conqueridora, una grandesa feta sobre l’explotació i humiliació d’altres pobles aquí o a Amèrica i una llibertat reservada als vencedors i plasmada en un estat hegemònic.  El maltracte intern als seus propis votants es compensa amb la idea de unitat, grandesa i llibertat d’un estat-nació reconegut a tot el món.

Malauradament, la meitat de l’electorat espanyol -no parlo de les nacions sotmeses a Espanya- té aquesta idea de nació. Ben abans del franquisme o del règim borbònic, la personalitat de la nació castellano-espanyola cavalcava enèrgicament en aquest sentit, i la guerra de 1936 o la dictadura posterior només van consolidar una orientació multisecular. Per tant, encara que el clientelisme a Galícia, Extremadura o Andalusia sigui fort, que la por a un retorn de la crisi econòmica o als efectes del Brexit hagin jugat un paper en el comportament electoral recent, allò que dóna sempre entre 8 i 12 milions de vots al PP és que bona part d’Espanya el veu com l’encarnació de la idea dominant de nació espanyola. I això, de moment, no ha estat substituït amb garanties per Ciutadans, vistos potser massa postmoderns.

(continuarà)